Post 3: Assentant conceptes per la pràctica.

L’accés a la digitalització s’està convertint en un dret en molts àmbits, en el laboral, l’acadèmica igual que el privat. Per tant, tota aquella persona, família o col·lectiu que no gaudeixi d’aquest servei podria estar en una possible exclusió sigui social, laboral o acadèmica. Doncs, el fet que sigui un risc, ens posa a nosaltres, els professionals de l’educació social a intervenir, fer-nos preguntes, analitzar situacions, casos i plantejar possibles solucions per a pal·liar amb aquest risc.

Primer de tot, m’agradaria esmentar les actuals desigualtats socials i les bretxes que hi ha en el marc digital. La Fundació Ferrer i Guardia (2020) planteja aquestes bretxes de la següent manera, en tres dimensions de les desigualtats digitals:

o     Bretxa digital d’accés: Aquesta, des del meu punt de vista, pot ser una de les més perilloses, ja que, no es gaudeix de la base que és tenir accés a una xarxa d’internet, ni a “dispositius i programari informàtic” (Fundació Ferrer i Guardia, 2020, pàg. 7). Així doncs, ens trobem davant d’una segregació social molt clara i una divisió entre aquells que tenen i aquells que no.

El fet que una persona no pugui tenir accés a les xarxes i als dispositius, es veu directament exclosa davant de possibles oportunitats.

o   Bretxa digital d’ús: Aquesta fa referència a les competències i les habilitats que presenta una persona davant les eines digitals. Així doncs, una persona que no és capaç d’utilitzar les xarxes tot i que tingui accés a elles, que disposi d’un equipament correcte també es pot trobar en una possible situació d’exclusió.

Aquesta bretxa, però, pot ser causada per raons internes o externes. Una de les raons internes és el factor de la motivació. La capacitat digital depèn de la persona i la motivació que pugui mostrar per aprendre a fer-ne un bon ús i un ús adequat.

Un dels factors externs podria ser la mancança d’oportunitats de formació que se li ofereix a una persona perquè aprengui sobre l’àmbit. La falta de “cursets d’informàtica”, per exemple.

o   Bretxa digital de l’aprofitament: Aquesta bretxa no es basa en la falta de recursos tangibles com en la primera bretxa o, la falta d’accés a la xarxa. Tampoc és com la segona bretxa en la qual es troben les persones que no saben com usar les eines.

En aquesta bretxa es troben les persones que tenen accés a “tot arreu” i que també “gaudeixen” del privilegi de saber com moure’s i relacionar-se amb les eines i la xarxa. Malgrat això, no fan un bon ús beneficiós. És a dir, culturalment, per exemple, no treuen profit. Abusen de les xarxes socials i no són capaces de trobar una estructura i marcar uns límits. Solen ser joves que juguen, infants que no són controlats per a adults, etc.

Així doncs, davant d’aquesta realitat, l’administració es veu amb la responsabilitat de tractar amb aquest problema que esdevé social. Es podrien plantejar algunes possibles propostes perquè l’administració pugui “pal·liar les actuals desigualtats digitals” com per exemple:

o   Free Wi-Fi. Internet arreu de la ciutat, una xarxa Wi-Fi en la que puguin accedir tots els ciutadans. Moltes ciutats europees, com a Alemanya, per exemple, disposen d’una xarxa gratuïta o quasi gratuïta pels ciutadans.

o   Ajudes econòmiques de material digital per a l’escolarització. Que totes les famílies amb rendes baixes, puguin quedar lliures de pagar un PC pel seu fill/a o, que paguin un percentatge relativament baix. D’aquesta manera totes les famílies podrien tenir accés a aquest dret i cap nen quedaria exclòs d’aquesta nova necessitat.

o   Tràmits burocràtics físics. Poder tenir l’opció de realitzar tràmits de manera física com es feia antigament. D’aquesta manera les persones que no puguin accedir al tràmit digital, sigui perquè no tenen les eines o perquè no tenen les habilitats, puguin fer-lo físicament i no causi sentiments de vulnerabilitat.

Aquests podrien ser alguns exemples que podria tenir en compte el govern i l’administració.

 

Ara, si tornem a la realitat, podríem dir que l’administració no predica amb l’exemple.  Crec que no predica amb l’exemple al 100%. Això ho podem veure per exemple amb l’exemple del Cas 2 que se’ns planteja en l’activitat grupal. L’administració ofereix uns serveis digitals que no estan a l’abast de tothom tot i que les persones que vulguin accedir a alguns tràmits siguin persones que tenen alfabetització digital.

Segons el DigComp 2.2 (2022), s’ha de millorar la competència digital de la ciutadania a escala de la Unió Europea. En aquesta guia es plantegen coses que podrien ajudar a la població com és el fet de fomentar la inclusió digital, com desenvolupar les habilitats digitals, mostra eines per a l’àmbit laboral (CV Europass), etc.

Ara bé, em fa la sensació que una de les coses que veig que falta és el fet que no engloba molts aspectes o col·lectius socials. Parla de manera molt genèrica i això pot fer caure en la segregació i en les bretxes que esmentava anteriorment. A més, la digitalització avança tan ràpidament que, segurament, s'hauria d'actualitzar l'agenda de manera més constantment. És per això que penso, com que ens enfrontem a un fenomen nou, però a la vegada que avança de pressa, nosaltres hem d'actuar així també i pot esdevenir complicat.

Finalment, m’agradaria esmentar el paper de l’educador social. És molt important ser conscients que som persones claus per a evitar possibles casos d’exclusió en aquest àmbit. Tot i això, penso que al final, la gran feina és la governamental. No només parlar de promocionar sinó de fer-ho.

Al final, com a educadors socials només podem treballar amb les eines que se’ns proporciona, igual que en altres àmbits. Es poden crear els espais aprofitant aquests recursos. Fomentar la motivació en el cas de la segona bretxa, per exemple. O, proporcionar espais culturals per a poder tenir accés a internet i, ensenyar a com utilitzar-ho. Amb relació a la tercera bretxa, a través de xerrades per exemple, sobre la ciberseguretat, l’ús que es pot fer de les xarxes socials o de les TIC en general, etc. Ensenyar també els riscos en els quals ens mostrem sempre que obrim el mòbil o el PC. Treballar i tenir en compte aquesta acció socioeducativa per a realitzar amb els més petits i amb els més grans. Per més conscients que pensem que és la gent, és important recordar sempre la importància de la privacitat o de posar límits en l’ús digital per exemple.

La nostra feina com a professionals de l’educació social no només és intentar que un col·lectiu no quedi exclòs o afectat per una de les bretxes digitals sinó també que no quedi exclòs per culpa dels riscos amb els que amenacen les eines digitals ja sigui per oci, per fins acadèmics, laborals, etc.

“Millorar la nostra tasca, professionals en xarxes, idees i treballs en xarxes” (Martínez, Rivera, Óscar, and Miravalles, Anna Forés, 2012, pàg. 57).

BIBLIOGRAFIA:

 

-Martínez, Rivera, Óscar, and Miravalles, Anna Forés. Acció social 2.0: per crear, compartir i reinventar, Editorial UOC, 2012. ProQuest Ebook Central, http://ebookcentral.proquest.com/lib/bibliouocsp-ebooks/detail.action?docID=4183283.

 

-Plan Digital España 2025. Gobierno de España. Agenda 2030:
https://www.lamoncloa.gob.es/presidente/actividades/Documents/2020/230720-Espa%C3%B1aDigital_2025.pdf

-Vuorikari, R., Kluzer, S. and Punie, Y. (2022): DigComp 2.2: The Digital
Competence Framework for citizens - With new examples of knowledge, skills
and attitudes
https://publications.jrc.ec.europa.eu/repository/handle/JRC128415.